22/3/17

Los beneficios de la música para todos, por Gabrielle Deakin (texto original en catalán)

Compartimos a continuación el texto de la presentación de Gabrielle Deakin y adjuntamos también aquí su traducción al castellano.

No és gaire freqüent que una presentació de llibre sigui, de fet, una presentació de dos llibres, de manera simultània. Però en el cas dels llibres que presentarem avui, hi ha raons per justificar la doble presentació. Els dos són llibres sobre la pràctica musical, els dos tenen l’objectiu de compartir els coneixements dels seus autors amb el públic més ampli que sigui possible, i, tant el llibre de la Isabel, com el llibre de l’Agustín parteixen d’una filosofia que diu que la música és per a tothom.

Fa uns quants anys, en un curs de metodologia dels instruments de corda— la meva especialitat—ens van oferir una data molt interessant i força desoladora: les estadístiques diuen que en un país que millora el nivell de formació dels músics professionals, és més probable que hi hagi una baixada d’activitats i manifestacions musicals entre la resta de la població, que no pas una pujada paral·lela. És a dir, la recerca d’excel·lència musical per una banda, sol tenir, com a efecte secundari, que altres sectors de la població se sentin desautoritzats per generar activitats musicals pròpies. Mentre els uns es professionalitzen, els altres es veuen reduïts al paper de públic de les seves actuacions, amb la renuncia que això suposa dels plaers i beneficis que es deriven de la pràctica musical.

La bona notícia, cosa que no només ens diu el sentit comú sinó que també ha estat comprovada en experiments i estudis als Estats Units i Anglaterra, és que aquesta situació no és pas inevitable. La relació és senzilla; les pràctiques musicals, siguin professionals o amateurs, necessiten un ambient acollidor, positiu, i necessiten recursos; espais físics, espais mediàtics, materials i sobretot, professionals que dediquin les seves energies a les necessitats del col·lectiu que serveixen. 

El que sol passar quan un país mira de millorar la seva oferta musical i els seus sistemes de formació de músics professionals és que simplement se’n oblida de contemplar la igualment necessària dinamització i formació de músics amateurs. És més, d’una manera accidental, la professionalització d’un sector pot arribar a usurpar recursos i credibilitat dels que tenen pretensions més modestes.

Podem apreciar bé aquesta relació si mirem, un moment, al món de l’esport. En el món de l’esport, és obvi que professionals i amateurs persegueixen objectius diferents, tot i que hi haurà motivacions comunes. Actualment, els ciutadans de Catalunya tenim ben assumit el nostre dret a poder fer-nos soci d’un gimnàs, o participar en una marató popular, o formar part d’una lliga no professional de futbol o bàsquet o hoquei. Però aquesta situació no és fruït de la casualitat, sinó de polítiques i actituds determinades. L’antiga Unió Soviètica solia liderar el recompte de medalles en les Olimpíades, però mentrestant, la pràctica esportiva entre la població general no arribava als mínims, ja que l’únic objectiu perseguit era la excel·lència. Ningú no vigilava pel dret de qualsevol persona a gaudir de l’esport i els seus avantatges.

Per sort, poc a poc, la mentalitat que diu que la música és només pels escollits està canviant, i en gran part gràcies a l’activitat professional de persones com la Isabel i l’Agustín, que s’hi han llençat amb cos i ànima a defensar el dret de tothom a gaudir de la formació i de la pràctica musical.

Mirem primer el llibre de l’Agustín: “Aprende a improvisar al piano”. Perquè la improvisació? Si mirem l’ensenyament tradicional del piano, no és una activitat que figuri gaire en els programes d’ensenyament. El que sí que s’inclou en els programes és la capacitat de llegir una partitura i capacitats motores molt fines, com la independència de dits i la coordinació entre les dues mans. També—només faltaria!—hi apareixen les capacitats perceptives, aspectes que no depenen ni del cap, ni dels dits sinó dels camins misteriosos de la intuïció, però sovint, davant de la dificultat d’avançar amb els altres dos reptes, aquest és l’aspecte que es negligeix més.

El que proposa l’Agustín en el seu llibre, són jocs i exercicis dirigits a qualsevol que s’interessi pel piano per assegurar que aquest aspecte sempre sigui present en l’aprenentatge. La improvisació és la gran capacitat oblidada en l’educació formal de la música. Té l’avantatge de plantejar objectius a curt termini que poden ajuden els alumnes de piano a tenir experiències musicals engrescadores mentre les seves capacitats tècniques encara són limitades. Pels que ja tenen un cert comandament de la instrument, no cal dir que la capacitat d’improvisar obra les portes a estils ben diversos, i a fer interpretacions pròpies de cançons que estiguin de moda.

La Isabel presenta la “Guia práctica para cantar en un coro”. És el segon llibre que escriu sobre el cant. L’any 2015 va publicar la “Guia práctica para cantar”, i em consta que ara sortirà la segona edició ja que la primera està a punt d’esgotar-se. El primer llibre està adreçat a qualsevol persona que vulgui treure més rendiment de la pròpia veu. Aquest segon llibre, en canvi, ens planteja el repte d’ajudar a grups de persones a treure més rendiment de les seves veus.

Si, en sentir això, algú ha pensat “Ah, és un llibre per a directors de corals ”, us convido a tornar a pensar en tot el que he dit al principi d’aquesta intervenció quan he parlat dels efectes negatius que la professionalització de la música pot desencadenar, sense voler. La creença que només una persona amb uns estudis determinats pot fer cantar un grup de gent, limita molt les oportunitats que tindrem tots de gaudir d’aquesta activitat. I si pensem una mica, als esplais, els nens canten, i els monitors no són directors de corals; a l’església es canta i el capellà no és director de coral; a les escoles, afortunadament alguna mestre encara fa cantar els nens fora de l’aula de música, i seria desitjable que altres també ho fessin; algunes famílies canten juntes en moments determinats; i fins i tot, els que no canten mai parlen, i la higiene de la veu és igualment important en la veu parlada.

Estem davant d’un llibre que ens anima a cantar més, i a formar grups de cantaires allà on podem i ens explica el què i el com.